Necessitats no satisfetes: frustració i ira | Sonomare

Una tassa, una setmana de dir que sí i una reacció que sorprèn. La frustració i la ira vistes des de les necessitats no satisfetes i el cos.

EMOCIONS, COS I NECESSITATS.

Laura Roig

10/8/20269 min read

Quan les teves necessitats no són ateses: una història de frustració i ira

Portes dies dient-te que no passa res.

Que ja descansaràs. Que pots amb tot. Que no val la pena discutir. Que demà serà diferent.

Portes dies dormint pitjor. Contestant missatges encara que no et vingui de gust. Acceptant plans quan en realitat necessitaves quedar-te a casa. Dient que sí quan volies dir que no.

I funciona. Fins a cert punt, funciona.

Un dimarts a la tarda entres a la cuina i hi ha una tassa al taulell. Una tassa, sense més. Algú et pregunta, amb tota normalitat, si queda alguna cosa per sopar.

I esclates.

Primer ho notes a la mandíbula, un cop sec, com una porta que es tanca. El pit s'omple de calor. La veu surt més alta i més afilada del que voldries, amb paraules que no havies pensat. Davant teu hi ha una cara que no entén res. Tu tampoc.

Després, el silenci. El cor encara ràpid. Les mans, una mica tremoloses. I llavors arriba la culpa.

Per què he reaccionat així?

Hi ha una pregunta a la qual torno sovint quan escolto històries com aquesta. No és la que acabes de fer-te, sinó la següent: i si la reacció no va començar realment en aquell moment?

De la sensació a l'acció

Tot això passa molt de pressa, i per això m'agrada separar-ho en peces. La sensació: la calor al pit. L'emoció: l'enuig. L'impuls: les ganes de cridar, o de marxar. L'acció: el que finalment fas.

Des d'una mirada inspirada en Somatic Experiencing, no es tracta de frenar-se. Es tracta de notar la sensació, reconèixer els senyals primerencs i obrir un petit espai entre el que sents i el que fas. Un marge mínim. De vegades és l'únic que hi ha.

Sobre l'evidència, amb honestedat. Un assaig aleatoritzat amb 63 persones amb estrès posttraumàtic, davant d'un grup en llista d'espera, va trobar resultats positius amb 15 sessions (Brom et al., 2017), i hi ha un altre assaig en dolor lumbar crònic amb símptomes posttraumàtics (Andersen et al., 2017). És recerca en contextos clínics de trauma, encara limitada. No és un tractament per a la ira ni serveix per a tot. Aquí l'utilitzo com a inspiració per observar.

Regular-se no vol dir aprendre a suportar-ho tot

Regular-se no vol dir aprendre a suportar-ho tot.

De vegades regular-se és respirar. Però altres vegades és dir que no. Descansar. Demanar ajuda. Posar un límit. Canviar una rutina. Sortir d'una situació. Deixar d'estar disponible. Reconèixer que alguna cosa no funciona.

Potser no necessitaves aguantar més. Potser necessitaves una altra cosa.

Un sistema nerviós no es regula en el buit. Maté defensa, a Return to Self, que no es pot separar el cos de la ment ni la salut de l'entorn social. Com a marc, em sembla útil: de vegades el que cal ajustar no és la persona, sinó les condicions en què viu.

Si algun dia vols provar d'observar-ho

Si algun dia vols provar d'observar-ho, pots començar per una cosa molt senzilla. Quan hagi passat el més intens, amb calma, pots aturar-te en aquestes preguntes:

Què va passar?
Què noto al meu cos?
Quina emoció apareix?
Quin impuls apareix?
Què necessito?
Què puc triar fer ara?

No és una tècnica terapèutica ni pretén resoldre res. És una invitació. Algunes preguntes es quedaran sense resposta, i això també compta. Si observar el cos t'incomoda o et desborda, pots parar, mirar al teu voltant o fer-ho acompanyada.

La ira no sempre comença amb la ira

Potser va començar dilluns. O fa dues setmanes. Potser va començar la primera vegada que vas dir "no passa res" i sí que passava.

Abans de la ira poden haver-hi altres coses, més discretes: el cansament, la decepció, la impotència, la por, la sensació de no ser escoltada o de no ser tinguda en compte. De vegades, una acumulació sense nom.

Dic "poden" a propòsit. No tota la ira té aquest recorregut. Hi ha enfadaments nets, proporcionats, que responen a alguna cosa que acaba de passar. I la son, el dolor, el moment vital o la història de cada persona també compten. L'experiència humana no és una fórmula lineal: no totes les persones reaccionen igual, no tota frustració acaba en ira i no tota ira neix d'aquí.

Però mirar una mica més enrere em sembla una de les portes més interessants.

Què estaves necessitant?

Potser no necessitaves "regular-te". Potser necessitaves dormir.

Potser no necessitaves "gestionar millor les teves emocions". Potser necessitaves dir que no.

Potser no necessitaves aprendre a tolerar més. Potser necessitaves que algú t'escoltés. O deixar d'estar disponible per a tothom, encara que fos una sola tarda.

No ho plantejo com una veritat universal. És una manera de preguntar. I quan canvia la pregunta, l'escena de la cuina es veu diferent: ja no és només un excés, també pot ser un avís que va arribar tard.

Frustració: quan la realitat no coincideix amb el que necessitem

La frustració és la distància entre el que necessitem, volem o esperem i el que realment està passant. No és un defecte de caràcter. És una experiència humana.

I aquí és on el treball de Gabor Maté em va fer aturar. M'he inspirat en els seus llibres, entrevistes i converses públiques, i hi ha una idea seva que em resulta especialment interessant: la relació entre necessitats no satisfetes, frustració i determinades formes d'ira o agressió. En un text sobre la violència adolescent, planteja que la frustració és el motor de l'agressió i que qui la viu moltes vegades no sap d'on ve.

Ho escriu amb una contundència que jo prefereixo llegir com a hipòtesi i no com a llei, i en un context concret, el dels adolescents i la seva vinculació amb els iguals. És la seva perspectiva. No és un consens científic.

Hi ha una altra via, independent, que apunta en una direcció semblant. La teoria de l'autodeterminació proposa que les persones tenim necessitats psicològiques bàsiques, com l'autonomia, la competència i el vincle. Els seus autors relacionen la frustració d'aquestes necessitats amb malestar i amb una major vulnerabilitat a la defensivitat i l'agressió (Ryan i Deci, 2000; Vansteenkiste i Ryan, 2013). Cap de les dues mirades no ho explica tot. Les altres necessitats de les quals parlo aquí, com el descans o l'espai, són reflexió nostra, no evidència.

El conflicte entre pertànyer i ser autèntics

Ara imagina que aquella setmana, en algun moment, vas voler dir el que necessitaves.

Si dic que no, potser s'enfadaran. Si mostro que estic enfadada, potser deixaran de voler-me a prop. Si dic que necessito ajuda, potser pensaran que no puc. Si poso un límit, potser perdré el vincle.

Què passa quan expressar el que necessitem posa en risc la nostra sensació de pertinença?

Maté parla d'aquesta tensió entre aferrament i autenticitat. A la seva xerrada Reconciling Attachment with Authenticity, planteja el conflicte entre les necessitats d'aferrament i l'impuls de ser un mateix, i el cost que pot tenir reprimir-nos per por. Ho desenvolupa a partir de The Myth of Normal a Return to Self. Des del seu marc, algunes persones aprenen a desconnectar-se de certes necessitats o emocions per conservar el vincle.

I afegeix una cosa que em sembla important. En una conversa a la Universitat d'Arizona insisteix que les necessitats d'aferrament poden quedar sense atendre sense que ningú hagi deixat d'estimar: de vegades qui cuidava estava estressat o desbordat.

No és una explicació per a tothom. Hi ha persones que demanen amb facilitat i altres a les quals els costa per raons molt diferents. Però potser per això la pregunta em sembla tan interessant:

Quantes vegades he triat pertànyer abans que escoltar-me?

La ira pot estar dient-nos alguna cosa

La ira no és ni bona ni dolenta. De vegades avisa que s'ha creuat un límit o que s'està ignorant alguna cosa important. Però no sempre sabem què. Pot ser que l'enuig apunti a la tassa, i la tassa no hi tingui res a veure.

Perquè una cosa és sentir-ho i una altra de molt diferent és actuar des d'allà. Sentir ira no justifica fer mal a ningú, i comprendre-la no és excusar-la. Tampoc no es tracta d'estrènyer-la fins que desaparegui. Al documental The Wisdom of Trauma, Maté proposa mirar d'on neixen les conductes difícils, en lloc de limitar-nos a corregir-les o suprimir-les.

Si la teva ira et porta a fer mal, a altres o a tu, o si la seva intensitat t'espanta, val la pena parlar-ne amb un professional de la salut mental.

El cos sovint ho sap abans que nosaltres

De vegades ho notes primer a la mandíbula. Te n'adones que fa uns quants minuts que l'estàs estrenyent. Les espatlles són amunt, gairebé a les orelles. La respiració ha canviat, més curta, més alta. Hi ha calor. Potser un nus, potser ganes de moure't.

I encara no has pensat: estic enfadada.

No li passa igual a tothom. Hi ha qui sent fred, qui es queda sense paraules, qui no nota res fins que ja és tard. Es tracta d'anar coneixent els senyals propis.

Quan comencem a observar-los, també podem preguntar-nos com influeix el sistema nerviós en com et sents i per què un cos carregat de dies reacciona tan de pressa davant d'una cosa petita. I si et preguntes en quin moment aquesta càrrega es va tornar massa gran, hi ha senyals per saber si el teu sistema nerviós està desregulat.

Com treballem aquesta mirada a Sonomare

Des de la mirada que estem construint a Sonomare, no separem el cos del context. Integrem el cos, el sistema nerviós, la presència, el so, la regulació i l'entorn en què viu cada persona.

Ens inspirem en Somatic Experiencing per anar a poc a poc, reconèixer senyals primerencs i respectar el ritme de cadascú. El so l'utilitzem com un espai de pausa i de percepció corporal, una cosa que convida a notar el que passa per dins. No prometem resultats, no és una solució mèdica i no substitueix una teràpia quan cal.

Preguntes freqüents

Gabor Maté demostra que la ira ve de necessitats no satisfetes?

No. Les seves idees són un marc clínic i divulgatiu, no un consens científic. Aquí les prenc com una hipòtesi interessant, que es creua amb recerca independent sobre necessitats psicològiques.

Tota la ira ve d'una necessitat no satisfeta?

No. Hi ha moltes causes possibles: cansament, dolor, estrès, la història de cada persona, el context o condicions de salut. Explorar les necessitats és una via, no l'explicació de tot.

Quan convé demanar ajuda professional?

Quan la ira et porta a fer mal, t'espanta, o afecta de manera sostinguda les teves relacions o la teva feina.

Tornar a la tassa

La tassa continua allà, al taulell. Continua sent una tassa.

Però potser ara la història es llegeix d'una altra manera. Va començar molt abans. Portaves dies cansada. Dient que sí. Sense espai. Sense demanar ajuda. Sense dir el que necessitaves. I una tassa va ser la gota que va fer vessar el vas.

Però no era la història completa.

Potser la propera vegada que aparegui una reacció intensa no haguem de preguntar-nos únicament "per què estic tan enfadada?"

Potser podem mirar una mica més enrere i preguntar-nos: "què estava necessitant abans d'arribar fins aquí?"

I després, amb molta suavitat, una última pregunta:

"Quina part de mi va aprendre que no podia demanar-ho?"

Referències

1. La perspectiva de Gabor Maté (marc de l'autor i divulgació, no consens científic):

Maté, G. Are Violent Teens Suffering "The Rage of the Unparented"? https://drgabormate.com/violent-teens-suffering-rage-unparented/
University of Arizona, Andrew Weil Center for Integrative Medicine. Exploring Trauma, Addiction, and Emotional Pain with Dr. Gabor Maté. https://weilcenter.arizona.edu/episode24_mate.html
The Wisdom of Trauma (documental). https://drgabormate.com/the-wisdom-of-trauma/
Reconciling Attachment with Authenticity (presentació). https://drgabormate.com/events/trauma-illness-healing-in-a-toxic-culture-11/
Return to Self: Navigating Attachment and Authenticity (presentació). https://drgabormate.com/events/trauma-illness-healing-in-a-toxic-culture-26/

2. Estudis científics independents:

Ryan, R. M., & Deci, E. L. (2000). Self-determination theory and the facilitation of intrinsic motivation, social development, and well-being. American Psychologist, 55(1), 68–78. https://selfdeterminationtheory.org/SDT/documents/2000_RyanDeci_SDT.pdf
Vansteenkiste, M., & Ryan, R. M. (2013). On psychological growth and vulnerability: Basic psychological need satisfaction and need frustration as a unifying principle. Journal of Psychotherapy Integration, 23(3). https://pure.ewha.ac.kr/en/publications/on-psychological-growth-and-vulnerability-basic-psychological-nee/
Brom, D., Stokar, Y., Lawi, C., et al. (2017). Somatic Experiencing for posttraumatic stress disorder: A randomized controlled outcome study. Journal of Traumatic Stress, 30(3), 304–312. https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC5518443/
Andersen, T. E., Lahav, Y., et al. (2017). A randomized controlled trial of brief Somatic Experiencing for chronic low back pain and comorbid post-traumatic stress disorder symptoms. European Journal of Psychotraumatology, 8(1), 1331108. https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC5489867

3. Reflexió pròpia de Sonomare: la lectura de la reacció intensa com una cosa que pot haver començat abans, la distinció entre sensació, emoció, impuls i acció, la idea que regular-se no és suportar-ho tot i la pràctica d'observació són interpretació i proposta d'aquest article, no evidència científica.